Presento aquí un poema que Rilke no va publicar mai. L’escrigué a primers de tardor de 1914 durant una estada a Irschenhausen (Baviera), en un quadern de notes de la seva amiga i amant d’aleshores, la pintora Lou Albert-Lasard. Fou ella qui el va donar a conèixer en incloure’l en un llibre seu de memòries: „Wege mit Rilke” (“Camins amb Rilke”), de 1952.

La transcripció que consta en aquell text és probablement inexacta. Tot i assumint el mot inicial: „Nächtens” (que, al meu entendre, hauria de ser „Nächstens”);  hi ha imprecisions de puntuació i ambigüitats verbals més o menys discutibles. Dissortadament, se’n va divulgar una traducció al francès que repetiria, i fins empitjoraria, els malentesos ‒algun dels quals va més enllà dels defectes de transcripció.

Heus aquí aquest bell poema, que bé podia haver estat el començ d’una nova elegia que Rilke no arribaria a escriure; amb la meva traducció provisòria al català (no faig cap esmena al text publicat per Albert-Lasard, però sí, un parell, a la traducció ):

Nächtens will ich mit dem Engel reden,
ob er meine Augen anerkennt.
Wenn er plötzlich fragte: Schaust du Eden?
Und ich müsste sagen: Eden brennt.

Meinen Mund will ich zu ihm erheben
hart wie einer, welcher nicht begehrt.
Und der Engel spräche: Ahnst du Leben?
Und ich müsste sagen: Leben zehrt.

Wenn er jene Freude in mir fände,
die in seinem Geiste ewig wird, ‒
und er hübe sie in seine Hände,
und ich müsste sagen: Freude irrt.

______________________________________

De nit voldré enraonar amb l’Àngel,
per saber si reconeix els meus ulls.
Si em demanava tot d’una: Contemples l’Edèn?
Jo hauria de respondre: L’Edèn crema.

La meva boca alçaré envers ell,
dur, com qui no sent cap desig.
I l’Àngel diria: T’adones de la Vida?
I jo hauria de respondre: La Vida tenalla.

Si ell trobava aquella joia en mi,
que en el seu esperit devindria eterna,
i l’elevava en les seves mans,
Jo hauria de respondre: La Joia confon.

[Rainer Maria Rilke, 25.9.1914, Irschenhausen; „Wege mit Rilke“, Lou Albert-Lasard. Frankfurt/Main, 1952]

[Traducció de Linus Fontrodona (2008)]

Rilke, a qui tant esqueia de trobar-se i enraonar amb Àngels, qui tan sovint els convoca als seus poemes de tota època, i qui tant s’esmerça en advertir-nos del seu encís i, alhora ‒o alternativament‒, del seu perill („Jeder Engel is schrecklich…” : Tot Àngel és esglaiador), ens hauria aclarit aquests versos magnífics d’haver viscut prou per a veure’ls impresos de manera una mica confusa com ho foren per la seva amiga Lou; i tal vegada, mal traduïts… Però va morir força jove, el 1926 ‒just en complir cinquanta-un anys.

Per a l’ocasional visitador d’aquest blog qui, demés de fruir de Rilke, entengui una mica de llengües, afegeixo l’equívoca versió francesa que he comentat, i que ningú que jo sàpiga ha refutat ni contestat:

La nuit, je veux parler avec l’ange,
Pour savoir s’il reconnaît mes yeux.
S’il me demandait soudain: Regardes-tu l’Eden?
Et je devrais dire: L’Eden brûle.

Je veux lever ma bouche vers lui,
Dur, comme celui qui n’a pas de désir.
Et l’ange dirait: Pressens-tu la vie?
Et je devrais dire: La vie tenaille.

S’il trouvait cette joie en moi,
Qui, en son esprit, devient éternelle,
Et s’il l’élevait dans [mes] mains,
Et je devrais dire: La joie s’égare.

[He inclòs en claudàtors l’errada que tinc per més palesa; però no totes les que hi veig.]

Ara ja, per cloure aquesta entrada, potser només em resta de traduir-ne el títol, que ve a dir: “Tot àngel és esglaiador (o esgarrifós). I tanmateix…”. Així mateix arrenca la segona de les „Duineser Elegien“ del nostre poeta, l’inici de la qual també he traduït al català i a l’anglès.

(La versió anglesa dels primers set versos es pot trobar en el primer dels posts pòstums d’Ari Fontrodona al seu blog “Something Beyond”. Aquí.

Ben curiosament (però no pas casualment), al seu comentari ella fa esment –gairebé de manera literal- d’algun vers del poema sense nom que jo he presentat en aquesta mateixa entrada.

–

–

---

No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.