Un tribut pictòric imaginari – L’“Ari” de Delvaux i una mena de retrat de família

Versió Catalana – [An abridged English version is here]

–

rosine-1968-rect-ret-2 — “Rosine” de Paul Delvaux (1968 -oli sobre tela) – Fragment

–

La primera vegada que vaig veure “Rosine” -un oli del pintor surrealista belga Paul Delvaux, del 1968- em vaig dir “aquesta noia alta i prima amb barret vermell i ventall s’assembla molt a l’Ariel”. Fet i fet, tota una colla de dones en pintures de Delvaux de les últimes dues dècades tenen una retirada manifesta amb la meva germana, però aquesta de “Rosine” era ben bé ersatz (almenys vista -com és el cas- de costat i un xic per darrere). –[Podeu mirar el quadre sencer al meu segon post sobre Paul Delvaux just aquí.]

No gaires d’aquestes dones joves (potser adolescents) duen un capell vermell tan distintiu, tanmateix; només una, que jo tingui ara present: la figura més lluminosa a “Hommage à Jules Verne”, de 1971. Aquesta sembla encara més jove que Rosine i està acompanyada d’un noi igualment jove i d’una altra noia (o noi?) en segon pla, girada d’esquena.

Aquesta pintura era vista per l’Ariel, fantasiosament, com un “portrait de famille avant l’heure” on figurava ella, la seva companya i jo mateix (i el nostre pare, i més parents…). Ara em fa pensar més aviat en un retrat al·legòric triple d’ella a la pubertat (per bé que l’Ari mai no va tenir gaire pèl púbic -que era ros, a banda d’escadusser- i els seus ull eren grisos clars). El vaixell al mar, a mà esquerra, vindria a representar la partença, ja que ella, físicament, ja se n’ha anat.

Per tot això, i degut a la posició simbòlica del magenta a mig camí del blau i el vermell, la seva natura extra-espectral i el gust personal de l’Ariel envers aquest color, he editat la pintura per tal que mostri les pells amb tons magenta:

–

tribute-to-jules-verne-1971-detall-b-g-t-57-2 — Tribut 2 (detall en magenta): L'”Ari” de Delvaux

–

Aquí dessota hi ha un fragment més gros, en els colors originals:

–

tribute-to-jules-verne-1971-right-half-ret-xl — Hommage à Jules Verne per Paul Delvaux (1971 – fragment de la meitat dreta)

[També podeu veure la pintura sencera al meu segon post sobre P. Delvaux just aquí.]

–

I ara, per acabar aquest humil tribut a l’Ariel, només he d’afegir la foto de l’encapçalament en els colors que a ella li agradaven més -i que eren també els veritables colors de la seva ànima:

–

rosine-1968-rect-ret-2-inv — La “Rosine” de Paul Delvaux en els colors de l’ànima de l’Ari

–

P.S.: No sé si algú es pot preguntar per què m’entesto a publicar versions en català en un blog configurat en anglès i dirigit majoritàriament a una audiència angloparlant (de fet, i fins on jo ho puc saber, només tres dels meus seguidors subscrits entenen el català). Si algú s’ho demana, la contesta més entenedora que puc dar és que el català és la meva llengua materna i que me l’estimo més que cap altra. Intel·ligible o no pel meu migrat públic, em vaga i m’importa de fer-la tan present com puc, arreu on sigui.

I per cert, com fa ja més de quatre segles va ser escrit per un monjo poeta: “Pus parl’en català, Deu li’n don Gloria”… No és que jo defensi aquesta pensada en tot cas i tota circumstància, però sí que defenso enterament la versió més laica i enraonada que -bo i fent servir una grafia actual- el gran Joan Fuster i Ortells es va enginyar: “Puix parla en català… vegem què ha dit”.

Doncs, i tant que sí! Jo bé ho tinc per norma, i atès que hi ha un gavadal de gent catalana dispersa pertot arreu, vull creure’m que alguns pensen com jo i potser em llegiran una publicació, si hi ensopeguen, pel fet que sigui escrita en català.

–

(Of course, the pictures of the original paintings by P. Delvaux are of public domain; not so my own edited versions.)